El garrotín i altres històries

Sense anar tan lluny… A Lleida, els pagesos tocaven la guitarra quan sortien a prendre la fresca les nits d'estiu i quan s'atansaven al foc a les llargues vetllades d'hivern, cantant aquells laments plens de tendresa. Mentre, a la plaça, els gitanos ballaven el 'garrotín', la més castissa de les danses flamenques.
A començaments del segle XX, el garrotín feia furor; hi ha qui afirma que que hi ha una mica de sardana i una mica de flamenc en el ritme binari del garrotín. És una creació dels gitanos del barri del Canyaret (Lleida), que consta d'una tornada fixa amb una melodia rítmica, i les estrofes es van improvisant a mesura que es canta.

(extret de la Viquipèdia):
El contingut de les estrofes sol ser burlesc o irònic, amb l'únic objectiu de divertir a la gent que l'escolta. En el "Garrotín de Lleida", l'estrofa sol ser:
"Al garrotin, al garrotan,
de la vera vera vera de Sant Joan;
al garrotin, al garrotan,
de la vera vera vera de Sant Joan."

La tornada és una estrofa de quatre versos d'entre cinc i set síl·labes, que es fan concordar amb la música, per la qual cosa són irregulars. Aquests, solen rimar només el segon i el quart, degut al fet que solen ser improvisats durant la cançó. Entre estrofa i estrofa es canta la tornada per tal de deixar temps a preparar-se el següent. Un exemple seria:

"Jo tenia una amigueta
amb un do molt especial
cada cop que veia un noi
li feia aixecar el pardal."

Sens dubte: l'Ella Fitzgerald feia glossats